La població prioratina celebra el 50è aniversari del naixement de la seva escola pública amb diverses exposicions retrospectives, conferències i trobades de germanor

Dissabte 26 de juny de 2004, A.Caralt,  Diari de Tarragona.- Nacho Mateo, alumne de l'escola pública de Capçanes, passava força temps, com la resta de companys, al pati. Penjada de la façana de l'edifici, una placa recordava la data d'origen del centre, 1953. L'any passat, per tant, se'n commemoraven cinquanta anys. Mateo, encuriosit, ho va comentar als professors. Aquest fou l'inici dels actes de celebració del 50è aniversari del naixement del colálegi públic de Capçanes, que es van encetar la passada setmana i no finalitzaran fins al mes de gener. Una mostra retrospectiva de la seva història, protagonitzada per alumnes i professors, és un dels actes centrals.

Francisco Labadie, governador civil de Tarragona del govern franquista, va presidir l'acte d'inauguració del colálegi públic de Capçanes el 13 de gener de 1955, setzè aniversari de l'entrada de l'exèrcit feixista a la petita població prioratina. 

Les obres s'havien iniciat, però, dos anys enrera, arran de l'interès del poble a disposar d'una escola que agrupés les aules dispersades per diverses llars del municipi. Per aixecar l'edifici feien falta molts diners, i l'Ajuntament va decidir l'aprovació d'unes contribucions especials entre els pagesos del poble (176 famílies) i la resta de professionals (21 famílies). 

Eren temps on el veïnat no havia iniciat encara l'emigració i les aules, per tant, eren plenes. En aquells primers cursos, prop de 25 noies estaven escolaritzades, mentre que la xifra de nois arribava a la seixantena. Avui, l'escola disposa de 14 alumnes entre parvulari i primària.

Helena Vernet, exalumna i membre de la comissió organitzadora del actes de celebració, narra amb delit les peripècies del centre, avui anomenat CEIP Sant Isidre de Capçanes. Durant les últimes setmanes, la comissió -formada pel consistori, l'escola i l'associació de mares i pares- s'ha reunit fins més enllà de les deu de la nit per instalálar la mostra retrospectiva dins d'una aula de l'escola, una mostra formada per un centenar d'imatges i documents recollits entre el veïnat. Com acostuma a succeir en aquests casos, alguns d'aquells nens vestits amb la bata de l'escola són avui cares desconegudes per als membres de la comissió. «A vegades no sabíem a quin any corresponia la fotografia, o qui eren els companys de l'exalumna que ens havia facilitat la imatge», assenyala Vernet. L'esforç i la constància han permès recuperar molt d'aquells rostres, una tasca que el veïnat podrà continuar realitzant fins al 16 d'agost, data de clausura de l'exposició. 

Anys de dictadura
El nom de Felipe Gonzàlez és una constant a la primera part de la mostra. Fou el mestre dels nois des de la seva inauguració fins a l'any 1971. Una època plena de referències religioses i patriòtiques, d'aprenentatge amb l'Enciclopedia Estudio, de dies festius en record a la Falange i a «los caídos», i del tradicional muntatge, cada mes de maig, de l'altar en honor a la Verge Maria, «guarnit amb esparraguera, flors i herbes», recorda Vernet, i «cada dia, durant tot el mes, resaven davant seu».

Als anys seixanta s'encetà el procés migratori cap a les ciutats catalanes a causa de les baixes rendes dels productes agrícoles, vinya, oliveres i ametllers. El curs 1970-1971, quan s'introdueix l'EGB, la xifra es redueix a 20 nens. Les fotos dels alumnes ja són en color, però el centre pateix el despoblament. La revifada del vi, amb la creació de la DO Montsant, ha estabilitzat la situació i avui són 14 els alumnes, un escenari esperançador per a programar els actes del centenari.