Dilluns 8 de desembre de 2003, Cinta Olivan, El Punt.- Escalador. 36 anys. 14 sent guarda del refugi de Siurana i 20 enfilant-se per parets. La seva vida és la paret, però la verticalitat l'ha portat pels cinc continents, a escriure o fer una gira amb La Fura dels Baus. Ara el govern xinès l'ha convidat a desenvolupar l'escalada al país; tot un repte.

Toni Arbonés: «M'agrada ser un salmó» 

-D'on li va venir l'interès per l'escalada? 
-«Ma mare sempre diu que abans de caminar ja pujava per les estanteries de casa. Però vaig començar a escalar tard, als 17.» 

-Tard? 
-«Sí, jo crec que ara amb 12 anys s'ha d'estar escalant, com menys peses més rendiment tens. A més, és molt bo pels reflexos, per superar les pors... I no és ben bé un esport, jo m'hi he dedicat com una forma de vida. El problema és que és sectari; acabes relacionant-te només amb gent que fa el mateix que tu.» 

-Si és una forma de vida, és normal. 
-«Avui és més un esport. Les noves generacions fan proeses que no hauríem ni imaginat. I això vol dir que hem sabut transmetre l'esperit de lluita per les coses supèrflues, a qui l'interessa pujar per una paret deixant-s'hi els dits?» 

-No gosava preguntar-li. 
-«És clar, les preses són molt petites, és molt de sofriment. No és un esport de lliscament com la planxa de neu.» 

-Però aleshores per què? 
-«Per què ho fem? -s'exalta- Està molt bé! Et superes, costa, arribes i tens un fruit.» 

-El contacte amb la natura no hi té res a veure? 
-«És bàsic. Cada vegada estem més reclosos en centres asfàltics. També és la satisfacció personal de fer coses que a ningú més l'importen.» 

-Què més teniu en comú els escaladors? 
-«No hi ha ningú a la muntanya que no tingui ganes d'ajudar la gent. Ens agrada preservar la natura i tibar fort. Hi ha una mica de culte al cos perquè ets com un ballarí però en vertical. Però és un col·lectiu molt gran. Mira, aquí hi ha diferències amb els escaladors de baix, de Cornudella, perquè volen preservar la zona per a ells.» 

-N'hi ha molts? 
-«Uns 50 joves que només els interessa l a paret. Però el poble no s'adona que viu de l'escalada.» 

-I a vostè, què el va portar a Siurana? 
-«Vaig veure les pedres d'aquí i vaig dir-me: 'Això és guapíssim!' Estava a Barcelona, fent competicions, molt obsessionat amb l'escalada. Vaig tenir la possibilitat...» 

-«I es va emportar la família? 
-«No, això va ser després! He estat 11 anys sense, després m'he anat muntant la vida.» 

-Va venir per les pedres? 
-«Sí, per la motivació d'enfilar-m'hi. Ha crescut molt el poble, de 6 a 23 habitants. Ara hi ha carretera, aigua... Vaig arribar amb 21 anys i aquí al·lucinaven. Al cap d'un mes tenia tots els tendons destrossats.» 

-La gent de camp pensa en la ciutat i al revés. 
-És difícil fer el pas. 

-És menys còmode el camp? 
-«No! La qualitat de vida és molt superior. Fins i tot avui dia deixo la clau del cotxe al pany. Però és clar, no pots anar cada dia al cinema o el teatre. Ara, jo no sóc d'aquests de la casa, el xalet i el cotxe.» 

-Va contra corrent? 
-«Sí, a mi m'agrada ser un salmó! Perquè veig que el món no va bé. Els anys que he passat aquí he tingut temps lliure per imaginar coses que volia fer.» 

-Aprens a no sobrevalorar. 
-«Sí, molta gent viu en un món abstracte i pensa que és un desgraciat. No saben extrapolar les coses perquè som els que vivim millor del món. Jo estic content de com em va la vida.» 

-I això és sort o és recompensa? 
-«És una recompensa. Són molts anys de fer sempre el mateix. Per molt dolent que siguis, si fa vint anys que escales al final ets un escalador reconegut.» 

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Informació relacionada:

-Escalada en roca: Descubriendo el Capi... en libre. Reportatge d'escalada en roca, aparegut a la prestigiosa revista d'escalada 'Desnivel' el 29 de novembre de 2002