Dissabte 13 de desembre de 2003, Roser Vernet Anguera-PrioratDigital.-  

L'Asens, del Masroig

Aquest cap de setmana llarg ha mort Joan Asens Aguiló, autor d'un dels millors llibres escrits sobre el Priorat. Guia del Priorat, publicat, si no m'erro, per la Llibreria de la Rambla de Tarragona. Un llibre que ja no es deu trobar i que hauria de ser reeditat per molts motius, que avui no vénen al cas. 
L'Asens del Masroig, per als prioratins -o el Joan de cal Sens, per als marrotxans- era una persona apreciada al poble i a la comarca. Encara que per a alguns fos una persona incòmoda. I d'apreciat i incòmode ho era per diversos motius: perquè era un home bo, un home íntegre i un home savi. I això aviat està dit. L'Asens tenia aquella bonhomia de l'home tranquil que sap apreciar el que és sublim i també les petites coses, perquè té la sensibilitat necessària per fer-ho. La mateixa sensibilitat que impregnava els seus textos. I que el capacitava per transmetre, discretament i fins i tot tímidament, una manera d'entendre el món feta de comprensió i exigència alhora. 

L'Asens era un home de principis i de criteris sòlidament arrelats. Sense per això ser intransigent ni intolerant perquè era prou obert d'esperit. Allò que creia era la pauta que el guiava i no s'estava de dir-ho on calia i quan calia. Amb la seua llengua planera i rica que es nodria de dosis equilibrades de lírica i d'ironia. 
L'Asens era un home savi. D'aquells que basen la seua saviesa en el coneixement profund, mai del tot perfet ni esgotat, d'allò que estimen: la terra i la gent que hi viu, que hi ha viscut i que hi ha de viure. Una saviesa sense academicismes postissos, però amb unes bases sòlides i sempre en constant formació. Lluny de dogmes i frases buides que només usava quan declamava, amb una gràcia especial, El silenci és or. 
Era un coneixedor del Priorat de primera. Del territori i dels pobles, de l'ànima de la seua gent, de les riqueses i de les misèries dels uns i dels altres. Això i les seues qualitats li conferien unes dots de mestre, en el sentit més primigeni del mot. I això aviat està dit. 

Hem perdut un home necessari per a la reflexió, que sempre ha de precedir l'acció que també reclamava. I l'hem perdut en uns moments que la comarca es planteja reptes de futur que l'esperonaven amb l'optimisme que mai no va deixar de tenir. Malgrat el dolor i la malaltia que, finalment, no l'ha pas vençut. 

Et trobarem a faltar, Joan.