El municipi comprèn el poble de la Morera de Montsant, que li dóna nom, el poble agregat de la Conreria d'Escaladei, format a la conreria de l'antic monestir d'Escaladei, les restes d'aquest cenobi, el despoblat de Montalt, el santuari de la Mare de Déu de Montsant i el mas i església de Sant Blai (a l'indret on hi hagué el monestir de Bonrepòs). Abunden les coves, com la Cova Santa, una de les més anomenades de la serra de Montsant, a 1 035 m, dita així perquè es creia que era la residència d'eremites, i consta amb una gran estalactita anomenada la Campana pel ressò que fa en ser copejada; cal esmentar també la cova de l'Escolania (rica en estalactites) i les fonts i els salts d'aigua, entre els quals el més conegut és el toll de l'Ou. Una carretera local uneix el poble de la Morera de Montsant amb Cornudella, on embranca amb la C-242. Una altra carretera local provinent de la mateixa comarcal (de Reus a Fraga) des del coll d'Alforja, que passa per Poboleda i segueix vers la Vilella Alta, travessa el terme per l'extrem meridional. D'ella surt un petit trencall que porta a la cartoixa d'Escaladei i una pista vers Torroja del Priorat. 

La història
És probable que la població de la Morera fos d'origen aràbic. Els seus emprius són esmentats ja per Ramon Berenguer IV. Cap al 1151, Arbert de Castellvell n'esdevingué castlà, i ell mateix, com a senyor de Siurana, d'acord amb Alfons I, donà el lloc el 8 de desembre de 1170 a Arnau de Salfores, la seva muller i el seu fill, per a edificar-lo i repoblar-lo. La donació inclou una reserva dominical i l'establiment de futurs pobladors, amb una participació en la justícia i altres drets senyorials del lloc ja poblat i amb la denominació Moraria, amb "erms i cultius", se n'exclou la part que ja posseïa Pere de Montsant. Salfores, el nom del qual persisteix en la toponímia, sembla que es limità a fundar una granja que després esdevingué el monestir de Bonrepòs. Ben aviat degué perdre la titularitat de la cessió, ja que el 1194 la reina Sança, que tenia el lloc per esponsalici, cedí el domini útil de la Morera a Ramon d'Obac perquè n'impulsés el desenvolupament agrari. Poc després la mateixa Sança donà el lloc, els seus béns i les seves obligacions als frares de Bonrepòs. Després Jaume I féu passar la Morera i els seus termes a la cartoixa d'Escaladei. En la darrera donació eren incloses les honors d'Ermengol i de Gavaldà i el molí de Joan Torner. El 1246 el rector del poble firmava una concòrdia amb la cartoixa per al repartiment i la percepció dels delmes i les primícies. El 1270 a la carta de Poboleda es parla de les consuetudinem de Moraria. A les dècimes del 1279 i del 1280 el seu rector pagava 30 sous, tenint en compte que de la seva església depenien les de Poboleda i de Montalt; la darrera en fou separada per la cartoixa el 1354. En crear-se el comtat de Prades el 1324 Jaume II cedí als comtes el mer imperi i el domini directe del lloc. La Morera consta amb 26 focs el 1497, 29 el 1515 i amb 32, un de capellà, el 1553.

Durant la guerra del Francès els napoleònics hi provocaren diversos morts, i el 1810 calaren foc a l'església, amb la qual cosa es cremà una bona part de l'arxiu. Durant el sexenni revolucionari, el 1871 els monàrquics provocaren incidents en disparar contra els republicans durant les votacions electorals. El 1872 guanyaren els republicans federals. Durant la darrera carlinada s'hi pronuncià Ramon Grau, dirigent carlí conegut com el Grau de la Morera, fill del poble. A mitjan segle XIX l'economia era completada amb la fabricació d'aiguardent i paper d'estrassa, com també amb ramats de llana i cabres i amb l'obtenció de carbó. El 1928 hi arribà l'electricitat. Tornar al començament de la pàgina

El Mas de Sant Blai i l'antic monestir de Santa Maria de Bonrepòs
A l'E de la Morera s'alça el Mas de Sant Blai, bastit damunt l'antic monestir de Santa Maria de Bonrepòs. El monestir fou fundat el 1215 com a filial del cistercenc de Vallbona de les Monges, amb les monges provinents de Santa Maria de Montsant, aglutinades al voltant de Guilleuma, muller del lleidatà Pere Balb. L'època daurada del monestir foren els segles XIII i XIV, quan hi professaren filles de les més notables famílies catalanes. La seva decadència s'inicià al segle XV. La concòrdia del 1473 donava a Escaladei el monestir i les terres adjuntes de Montsant, i a Santes Creus, els béns esparsos, els objectes de culte i l'arxiu. El monestir es transformà aleshores en centre d'explotació agrària. Dintre l'actual Mas de Sant Blai es conserven encara alguns elements de l'antic edifici conventual, com la primitiva capella. L'actual capella de Sant Blai porta l'escut d'Escaladei i la data del 1817 a la portalada. Tornar al començament de la pàgina

L'ermita de Montsant
L'ermita de Santa Maria de Montsant s'alça a tocar del terme d'Albarca, ara integrat a Cornudella, a la dreta del barranc dels Pèligs, a la Serra Major. És un edifici d'una nau, amb volta apuntada, espadanya i sense absis. S'alça en el territori donat el 1161 per Arbert de Castellvell, d'acord amb Alfons I, a Pere de Montsant i els seus per a dedicar-se a Déu i bastir-hi un monestir; l'intent no reeixí. El 1210 l'arquebisbe Ramon de Rocabertí cedí el lloc a Pere i Guilleuma Balb, que hi establiren una comunitat cistercenca femenina que cap al 1215 es traslladà a Bonrepòs. La imatge, una marededéu trobada, segons la tradició, ha estat objecte sempre d'un culte molt estès a tota la comarca. El 1741 sembla que es reféu, en part, l'edifici. Vora l'ermita, que depenia d'Escaladei, hi habitaven ermitans, i cada Dilluns de Pasqua s'hi feia una romeria. El 1810 els francesos hi calaren foc. El 1835 restà abandonada i en ruïnes. A la fi del segle XIX la capella fou restaurada per Ramona Ballester, i el 1936 fou malmesa de nou. Tornar al començament de la pàgina

Escaladei

La Conreria d'Escaladei
De mitjan segle XIX data l'actual poble o barri de la Conreria d'Escaladei, bastit entorn de l'antiga residència del procurador de la cartoixa. Originàriament, el llogaret, on es construïren 24 cases per als treballadors, rebé el nom d'Unió d'Escaladei. Les ruïnes de la cartoixa, i les terres del seu voltant, la majoria bosc, foren venudes en subhasta el 1843. Els nous propietaris artigaren les terres i hi establiren noves famílies per al seu conreu; per a explotar-les es creà la Societat Agrícola La Unió, que en dissoldre's el 1849 repartí el lot de terra entre els diferents accionistes. 
Es conserva l'antiga casa del procurador de la cartoixa. Mantenen també un caire senyorial Cal Fària, Cal Peira, Cal Rius, Cal Real (actualment convertida en l'escola agrària Can Rialp) i Cal Salvador. Un dels propietaris de la conreria fou l'historiador vuitcentista Emili Morera. En els mateixos cellers dels monjos, ben agençats i restaurats, hi ha actualment els importants Cellers de Scala Dei, que elaboren un vi negre molt apreciat. Hi ha també uns cellers d'envelliment de la casa tarragonina De Muller i els de la Cooperativa La Unió d'Escaladei. Tornar al començament de la pàgina

La cartoixa d'Escaladei
Les ruïnes de la cartoixa d'Escaladei es troben a poca distància de l'anomenada Conreria d'Escaladei, que depèn administrativament de la Morera. L'arribada dels cartoixans i la incorporació de la comunitat conjunta a l'orde es degué produir el 1167. La tradició fa derivar el nom del monestir, Scala Dei, de la visió nocturna d'un pastor que figurava una escala de mà que arribava fins al cel i per la qual pujaven i davallaven els àngels; d'aquí el nom d'"Escala de Déu".

Les ruïnes de la cartoixa es troben 1 km al N de la Conreria. Constitueixen un paral·lelogram de 300 m de llargada per 100 d'amplada envaït pel bosc i la garriga. En entrar-hi es troben en primer lloc restes dels edificis de l'hostatgeria, on hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu, amb carreus només als angles. Resta en peu, en canvi, la gran portalada neoclàssica d'accés al segon recinte. La portalada dóna accés a un petit claustre de regust clàssic encara en peu. L'església romànica es troba del tot esbalandrada. Són escasses les restes del claustre major i de les cel·les. Darrerament s'hi han fet obres de neteja i classificació de les pedres, i la Generalitat ha iniciat una tasca per salvar i dignificar el que resta del conjunt monumental.

La majoria dels documents del seu arxiu es troben a hores d'ara dipositats al dit Archivo Histórico Nacional de Madrid, mentre que una bona part de la biblioteca conventual anà a parar el 1921 a Montserrat. La bíblia de Joan d'Aragó, en canvi, es conserva a l'Arxiu Capitular de Tarragona. S'han conservat també dos curiosos llibres manuscrits del segle XVII, un sobre la cuina i l'alimentació dels cartoixans, i l'altre que tracta de les obligacions dels frares llecs. Tots dos llibres han estat editats per Josep Iglésies.

Molt aviat sorgiren discussions pels límits amb la veïna comunitat mixta de Bonrepòs. Segons la concòrdia signada el 1203, els homes de Bonrepòs deixaren el seu cenobi a les dones i s'integraren al grup d'Escaladei. El 1203, des de Lleida, el rei Pere I amplià considerablement i fità les terres de la cartoixa; aleshores la comunitat abandonà el seu primer emplaçament de Poboleda, que restà convertit en una granja agrícola, per anar a endinsar-se pel Montsant. El 1228 foren enllestits el primer claustre i l'església romànica, d'una nau amb volta de canó reforçada per arcs torals recolzats en mènsules. L'església es construí amb pedra vermella de les Coves-roges. Prova de la protecció reial és la cessió a favor de la cartoixa de les salines de Navars feta per Jaume I i confirmada per Jaume II el 1304. Al segle XIII els frares impulsaren la ja esmentada despoblació de Montalt, donant terres als homes que anaven a viure en un altre indret i dotant les noies amb idèntica condició; en restà solament l'església, convertida en l'ermita de Sant Antoni. Els drets i els privilegis de la cartoixa foren confirmats per Joan I el 1387 i per Martí I el 1399.

Al segle XIV persistia el prestigi de la cartoixa i hom creu que hi estudiaren Arnau de Vilanova i l'infant Joan d'Aragó. Joan d'Aragó, arquebisbe de Toledo i després administrador de Tarragona i patriarca d'Alexandria, en fou un decidit protector. El 1520 la cartoixa s'enfrontà amb els pobles del Camp de Tarragona per mor del cobrament de la lleuda; les tensions es mantenien encara el 1548, fins que el 1573 l'impost es convertí, de mutu acord, en un cens que pagava cada poble. Al començament del segle XVII va sostenir un plet amb Poblet per qüestions de límits, que es resolgueren amb la signatura d'una concòrdia cap al 1635. Durant la guerra dels Segadors, el 1650, diversos frares foren empresonats sota l'acusació de ser desafectes a França. Entre els segles XVII i XVIII es modificà considerablement el conjunt de la cartoixa. Es reféu l'església, que es revestí tota de marbre, i se'n modificà l'estructura romànica. S'hi afegí el sagrari, es construí la font de les Tortugues, la capella de Sant Josep, la muralla, el refetor i la sala capitular. I després el santuari de darrere l'absis de planta quadrada, noves capelles, el vestíbul i l'arc d'entrada. Totes aquestes noves construccions foren decorades amb obres de monjos de la casa, que crearen la denominada escola d'Escaladei, al segle XVII, sota la direcció dels Juncosa, un dels quals en fou profés.

Acabada la guerra de Successió, el 1714, la cartoixa serví de refugi als austriacistes i oferí suport als carrasclets, que des de la guerrilla continuaven la defensa dels drets a la corona espanyola del rei arxiduc Carles III. Escaladei, que participà de manera activa en el comerç del vi i de l'aiguardent, conegué una veritable riquesa al llarg del segle XVIII. Arran de la guerra del Francès els francesos embargaren els béns del monestir, però els retornaren ben aviat. El 1810 s'instal·là la casa de la moneda a la casa que la cartoixa posseïa a Tarragona. El convent hagué de ser abandonat durant el Trienni Liberal, en què els seus béns foren desamortitzats per primera vegada. Els cartoixans hi retornaren el 1823 i l'abandonaren definitivament el 1835, any que fou saquejat i incendiat pels exaltats de Porrera. Tornar al començament de la pàgina