L'economia
A mitjan segle XIX s'explotaven mines de plom i coure, el poble tenia arnes i criava cucs de seda i ramats de llana. Hi havia deu molins fariners, que en part es nodrien del blat que, el dimarts i el divendres, baixaven al seu mercat els pobles de l'Urgell i Aragó; també hi havia un molí d'oli i quatre fàbriques d'aiguardent.

Al començament del segle XX actuava com a capital d'una petita comarca a la qual subministrava queviures i utillatge, mentre que s'iniciava un desenvolupament industrial que no reeixí.

L'activitat industrial més important és la construcció, i malgrat que s'hi instal·laren alguns tallers només en resta una serradora de fusta. Tot i les diferents empentes econòmiques, el jovent ha d'emigrar per falta de possibilitats laborals, la qual cosa ha fet que Cornudella perdi la notaria històrica que posseïa.

El pantà de Siurana, que es troba a la confluència amb la riera de l'Argentera, té una resclosa de 63 m d'alçària i 260 de llargària. El màxim d'embassament és de 12,4 hm3, que inunden 86 ha. La conca de captació té 88 km2. La idea d'aprofitar les aigües del riu de Siurana per al pantà de Riudecanyes sorgí el 1925. El 1926 fou presentat el primer projecte d'Alfons Benavent, que topà amb dificultats legals que culminaren en un recurs davant el Tribunal Contenciós Administratiu. El 1931 Antoni del Corral elaborà el segon projecte, del qual es col·locà la primera pedra el 1934. El 1949 arribà per primera vegada a Riudecanyes aigua del riu de Siurana. El 1950 es pensà a construir el nou pantà, per al qual el 1956 realitzà un projecte Joaquim Blasco. Les obres s'iniciaren el 1960 i foren acabades el 1974 per la Comunitat de Regants de Riudecanyes. El canal de Siurana, que duu les aigües del pantà fins al de Riudecanyes, travessa les muntanyes de la Garranxa i del coll de la Teixeta.

S'hi celebra mercat setmanal el dimecres. Des del 1990 es realitza una mostra de mercat artesanal cada primer diumenge de mes. Aquesta fira representa un primer pas cap a la recuperació d'una llarga tradició amb l'objectiu de promoure els productes genuïns de la zona. Ubicat vora la carretera, s'hi poden veure els diferents processos de fabricació i comprar ceràmiques, bijuteries, cistells, tapissos, embotits, melmelades. Anualment s'hi celebra, el diumenge més pròxim a la diada de Sant Joan, el Mercat d'Artesania, en el qual hom pot trobar una àmplia gamma de productes: ceràmica, cuiro, ferro, cartró, tapissos, nines de drap, cistells, aliments. Els estands són muntats gratuïtament per l'ajuntament, i tots aquells que hi participen reben un obsequi i se'ls convida a un dinar de franc. Aquesta fira ha estat patrocinada pel Patronat de Turisme. (Tornar al començament de la pàgina)

La població
Les dades de població ( cornudellencs) conegudes són poques: tenia 64 focs el 1497, 84 el 1515 i 115 de laics i tres de capellà el 1553. Al segle XVIII, quan el terme era força més reduït que l'actual, amb tres quarts de tomb, constava amb 410 h el 1716 que es convertiren en 1 982 el 1787, amb 10 capellans, 2 notaris, 98 menestrals i un oficial del rei, xifres que indiquen alhora la seva puixança i la seva actuació com a capital d'una rodalia.

En el cens del 1981 es registraren per primera vegada menys de mil habitants al terme. El 1991 la població, força envellida, és de 859 h, i la densitat és de 13,70 h/km2.

El 1497 el lloc de l'Albarca tenia 9 focs, als quals calia afegir els 7 denominats Masos d'Albarca, 17 el 1515 i 18, un d'ells de capellà, el 1553. Tenia un terme d'un tomb de deu quarts el 1716, i 112 h que passaren a 220 h el 1787. Al segle XIX la població passà de 170 h el 1830 a 165 h el 1842. El 1900, que ja havia perdut la independència municipal, tenia 205 h. La davallada demogràfica, manifesta i inaturable ja el 1933, reduí la població a 14 h el 1960 i a 3 h el 1982. 

Siurana tenia 19 focs el 1497 i el 1515, i 25 de laics i un de capellà el 1553. El 1719 hi havia 120 h, i 186 h el 1787. Aquest creixement donà origen a un raval de quatre cases dit la Barceloneta, a tocar del poble. Passà de 95 h el 1830 a 160 h el 1842, 259 h el 1857 (la seva màxima fita demogràfica), 225 h el 1877 i 174 h el 1897. El 1910 es registraren 149 h, i 95 h el 1930; després arribà a tenir un sol habitant, i ara en té una vintena. (Tornar al començament de la pàgina)
 

La vila de Cornudella de Montsant
La vila de Cornudella de Montsant (533 m d'altitud) és situada a la vall, al peu de l'inici de les Muntanyes de Prades, a l'antic camí ral que duia del Camp cap a les Garrigues.
Al poble hi ha diverses cases amb dovelles de pedra i elements decoratius dels segles XVI al XVIII. El seu Hostal del Racó ha estat reproduït al Poble Espanyol de Barcelona. Alguns edificis han estat reconstruïts com a lloc de segona residència. L'arxiu municipal, força ric, guarda documentació des del segle XIV. L'edifici més notable és l'església parroquial de Santa Maria, d'estil renaixentista, d'una nau i dos campanars. La planta és obra de Pere Blai, que la traçà cap al 1599.

Hi ha un centre públic de EGB i pre-escolar amb 70 alumnes (1988), una farmàcia i dues oficines de caixes d'estalvis, un dispensari municipal que s'encarrega de l'assistència primària i que disposa d'una ambulància, una gasolinera, un parc de bombers amb dos membres i una caserna de la guàrdia civil. Les instal·lacions esportives són formades per un camp de futbol i una pista polisportiva. També hi ha una assistenta social. Al centre Mas d'en Lluc es realitzen tasques educatives i de reinserció de menors; és un centre cedit pel bisbat de Tarragona que depèn actualment de la Generalitat. A Siurana hi ha la Casa d'Oficis, on s'imparteixen des del 1980 els cursets organitzats per l'INEM i subvencionats pel Fons Social Europeu adreçats a joves sense feina de les contrades.

A la vila de Cornudella trobem també una sala d'actes polivalent que depèn de l'ajuntament, el Teatre-Cinema Renaixença (foto), del 1933, i el Teatre-Cinema Íntim del 1903. De l'ajuntament depèn també l'Arxiu Municipal d'Història de Cornudella de Montsant i la biblioteca pública Dr. Bonaventura Font i Castany, inaugurada el 1986. La Fundació Històrica i d'Art Roger de Belfort, inaugurada el 1970, té dues publicacions, "Tostemps", de temàtica històrica, i "Totart", sobre art; conté una sala d'exposicions i conferències i organitza diferents cursos d'idiomes i folklore. Han estat creats el Patronat Municipal del Turisme, l'Associació Excursionista Montsant, la Colla Gegantera, la Colla de Grallers, el Grup Ceramista Montsant, l'Associació de Defensa Forestal, la Colla Sardanista Montsant i l'Associació de Veïns de Cornudella, que organitza cada any una setmana cultural a la vila. 

A Siurana pel 9 de maig es fa un jubileu al Santuari de la Mare de Déu.

Són fills del poble els pintors siscentistes Joan Juncosa, el seu fill Joaquim Juncosa (1631=NReus 1708), cartoixà, creador de l'anomenada escola d'Escaladei, i el seu nebot Josep Juncosa, les obres respectives dels quals, repartides en diversos museus, són de mal delimitar. N'era també fill Joaquim Ferràndiz, botànic i escriptor, dirigent carlí primer i republicà radical després, que durant el sexenni instaurà al poble el matrimoni civil i impulsà el republicanisme per tota la comarca. (Tornar al començament de la pàgina)

Altres indrets del terme
Entre les diverses masies del terme destaquen el Mas d'en Lluc, d'on era hereu Pere Anglès, batlle del comtat de Prades i destacat dirigent austriacista que morí empresonat a Tarragona el 1714 durant el seu processament, el Mas de Cerdanyès, amb capella pròpia, i la Venta del Pubill, l'únic dels antics hostals del Priorat encara actiu, situat damunt l'aiguabarreig del barranc d'Arbolí amb el riu Siurana, vora la cruïlla de la carretera cap a Poboleda. La caseria de les Moreres es troba vora el barranc d'Arbolí, al camí del coll d'Alforja a Poboleda i a Escaladei, i apareix documentada com a mas ja el 1744. (Tornar al començament de la pàgina)

L'ermita de Sant Joan de Codolar
A les Costes, uns 3 km al NW del poble, s'alça, envoltada de grans còdols, l'ermita de Sant Joan del Codolar, a 704 m, als vessants meridionals de la serra de Montsant i a la capçalera del barranc de Sant Joan. Hom creu que al segle XIII ja hi havia un temple que fou ampliat i refet el 1571. S'enllestiren noves obres de reforma el 1661 i el 1780 —data que figura a la portalada— amb elements abarrocats. El temple, de tres naus amb cor, té adossada la casa de l'ermità, que antigament tenia dret de capta per tot el comtat de Prades. Els anys 1759, 1768, 1787 i 1788 es feren rogatives per la pluja amb la imatge del titular. Ocupada pels francesos, fou reconstruïda el 1820. El 1936 només fou salvada la imatge del titular, per Ignasi Malloll, que fou duta primer al museu de Reus i després de la guerra restituïda al seu lloc. L'ermita i el camí que hi mena són voltats de xiprers. En iniciar el camí de pujada, al peu del barranc, hi ha la capella de Sant Joan Petit, edifici sense interès, voltat de xiprers, amb la reixa datada el 1934. (Tornar al començament de la pàgina)

Albarca
Pertany al terme de Cornudella el lloc d'Albarca, que el 1846 tenia encara ajuntament propi, situat damunt el coll d'Albarca, a la unió del massís de Montsant amb el de les Muntanyes de Prades. Albarca, pronunciat per la gent del país "Aubarca", hom creu que deu el seu origen i elseu nom a un castell i un poblat àrabs. De fet, tota la serra de l'entorn fou un dels darrers reductes sarraïns del Principat. La repoblació ja hi era efectiva el 1152, quan es parla de la seva església i Guillem Ramon de Cervera i la seva muller Ponceta donaren diverses propietats, alguna d'elles a Albarca, al capellà Pere de Pinós. El 1172 el castrum de Albarchapassava per testament de Ramon de Cervera al seu fill Guillem. El seu rector pagava 40 sous a les dècimes del 1279. Albarca, que pertanyia des del primer moment al comtat de Prades, formà part de l'esponsalici lliurat pel comte Ramon Berenguer a la seva muller Blanca. Com a mínim des del 1557 formà part del Consell de la Terra del comtat de Prades. El 1582 la seva parròquia rebé el Mas de l'Oliver, que abans pertanyia a la de Siurana, i el 1595 la seva ramaderia resultà afectada per la pigota. El principal problema del poble era la manca d'aigua, que calia anar a cercar, fins i tot per a les necessitats domèstiques, lluny de la vila. Una notable font de riquesa era generada per l'explotació del bosc. Durant el Trienni Liberal es feren fortes pel seu entorn partides absolutistes, que foren foragitades pel general Manso. 

Actualment, la vila és utilitzada com a segona residència, fet que ha provocat la reconstrucció d'una notable quantitat de cases, refetes algunes amb elements autèntics, però la major part amb falsos criteris arqueològics. Els estiuejants han constituït l'Associació de Veïns del Montsant, amb la intenció de vetllar per l'embelliment del poble. L'edifici més notable és l'església de Sant Vicenç, sota el presbiteri de la qual s'han trobat restes arqueològiques d'un suposat culte ibèric, i on hom creu que hi havia l'antiga mesquita. El temple conserva l'absis romànic semicircular. El 1612 fou ben acarreuada. La reforma comportà també la construcció de dues capelles laterals per banda. És d'una sola nau, amb cor i campanar adossat. S'hi conserva una creu gòtica d'argent i un antic sant Antoni de pedra, provinent del Mas de l'Anglès. La diputació provincial, que n'ha esdevingut el propietari, ha restaurat el refugi de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya.

Pel terme d'Albarca s'han trobat destrals de pedra polida, ceràmica acanalada a la font del Teix i un sepulcre de llosa al barranc dels Lladres, reconstruït al museu de Reus, i dues sepultures alt-medievals excavades a la roca. (Tornar al començament de la pàgina)

Siurana
El poble de Siurana és enlairat a 737 m d'altitud, en una cinglera de roca calcària, dominant per l'esquerra el riu de Siurana i encaixada pel torrent d'Estopinyà, davant la peanya bessona de Siuranella. El poble és presidit per les ruïnes esmicolades del castell de Siurana, on s'endevinen restes d'elements defensius de valor estratègic i de sitges, i per l'església. 

L'església de Santa Maria, situada en una timba al caire del cingle des d'on es domina un magnífic paisatge, és romànica del segle XII, d'una sola nau amb la volta apuntada i absis semicircular llis a l'exterior. L'interior és decorat a la línia d'impostes amb un doble fris de ziga-zaga. El campanar, adossat, és de planta quadrada, coberta piramidal i una sola finestra per cara. La portada, lateral, té tres arquivoltes que descansen damunt tres columnes per banda, amb un capitell ben esculturat amb decoració vegetal i zoomòrfica. La portalada i el timpà són emmarcats per un guardapols en doble ziga-zaga. Els àbacs dels capitells i la mènsula de la llinda són decorats amb un fris vegetal; l'esculturació del timpà, molt primitiva, representa Crist crucificat, amb quatre figures per banda; a la part superior hi ha dos lleons enfrontats, el sol i la lluna. Se sospita que el timpà fou dut d'algun altre indret, ja que no guarda les proporcions del lloc on és situat. El 1895 el rector restaurà dues columnes de la portalada que havien caigut. La imatge titular, romànica, es creia que havia estat donada per Ramon Berenguer IV; era anomenada de l'Aigua i tenia molta devoció. El 1680 l'arquebisbe de Tarragona hi fundà una confraria. La imatge havia estat treta unes 35 vegades en rogatives demanant la pluja. La Mare de Déu, al seu altar barroc, provinent d'Escaladei, i altres objectes de culte, foren robats el 1979. Vora l'església hi ha un sarcòfag de pedra, amb coberta amb doble vessant atribuït per la tradició a la "Reina Mora". A l'església, que deixà de ser parròquia el 1940, una butlla d'Innocenci XI instituí el jubileu el 1682, que fou ampliat per Gregori XI el 1832.

Al poble, salvat de la destrucció i de l'abandonament per Jeroni Martorell, s'han refet diverses cases. Hi ha el refugi Ciriac Bonet, construït el 1934. El 1953 s'hi celebrà amb espectacularitat el Jubileu de la Conquesta, i es bastí un monument commemoratiu on resta escrit un famós sonet de Josep Carner. El 1965 s'hi féu un petit monument a Josep Iglésies.

Siurana és un paratge de bells racons naturals, ric en llegendes. Cal destacar-ne el penya-segat dit el salt de la Reina Mora, pel qual s'hauria estimbat voluntàriament, des de més de 100 m d'alçària, la darrera reina del lloc per no caure en mans dels cristians, tot deixant marcades en les pedres les últimes petjades del cavall; i la Trona, gran dosser suspès a mitjan cingle. (Tornar al començament de la pàgina)

La història
La primera referència documental a Cornudella és l'esment que fa dels seus emprius el comte Ramon Berenguer IV. La seva repoblació fou ràpida, ja que, quan el 1190 la reina Sança donà Montsant a Joan i Miquel Navarro, féu constar que n'excloïa els indrets treballats pels homes de Cornutella. La mateixa Sança féu marcar el 1193 les fites del terme, a precs dels homes del lloc. Gent del poble participà, i en rebé honors després, en la conquesta de València, fet que demostra la seva potència demogràfica. El mateix creixement degué provocar les disputes del cobrament de les primícies de la parròquia entre el rector de Siurana i el prior de la cartoixa d'Escaladei, que culminaren amb la concòrdia del 1228. Al començament del XIII hi és detectada l'activitat de càtars, un dels quals fou condemnat encara el 1262. El 1258 Jaume I donava a Jaume Puigverd quatre masos de Cornudella que havien estat confiscats als seus anteriors propietaris. El 1279 el rector pagava 70 sous i 8 diners per les dècimes. En aquell temps l'església era situada a l'actual Plaça Major, on després hi hagué el pes de la palla.

Cornudella, que degué integrar-se a la baronia d'Entença, formà part, des de la seva creació el 1324, del comtat de Prades i com a tal fou representada al Consell de la Terra del comtat de Prades. La vila fou donada, junt amb altres béns, en esponsalici pels comtes Ramon Berenguer a la seva muller Blanca i per Pere a Joana. El 1408 Martí I prorrogà per cinc anys els impostos municipals que havia autoritzat al comú per a continuar les obres de la construcció de les muralles. El 1462 la Generalitat escriví al poble una carta demanant que cada deu famílies mantinguessin i armessin un home de guerra per a combatre contra Joan II. 

Al segle XV, Cornudella construí la seva segona església al mateix indret de l'actual, a la qual s'afegí el campanar el 1500. El dret d'asil de l'església fou violat pels oficials reials el 1566. L'església, que havia estat ampliada el 1516, ho fou novament amb la capella del Santíssim el 1565. El 1523 el poble votà la festa de Sant Sebastià i Sant Fabià en haver-se deslliurat de la pesta.

Malgrat el creixement demogràfic passà moments de crisi; així, el setembre del 1630, per mor de la carestia, hom autoritzà diversos veïns a comprar blat per al comú, a qualsevol indret, fins a un total de 20 000 sous. El 1650 els francesos saquejaren una cinquantena de cases i l'arxiu parroquial, a més de profanar l'església. En desgreuge, el poble va votar la vuitada de Corpus. El 1684 s'obtingué el privilegi de fer mercat el dimarts. El 1685 el batlle hi exercia la justícia civil.
El 1794 fou escollida com a cap de cantó per al reclutament de miquelets per a la Guerra Gran, tot i que el poble al·legà no poder mantenir el seu sometent, i el 1795 encara no havia constituït les seves companyies. El 1761 s'aprovaren les ordinacions, d'un centenar d'articles. Al juny del 1808 designà Josep Mas per a la Junta Corregimental i, el mateix mes, en rebre la notícia de la batalla del Bruc, s'organitzà un sometent al qual s'allistaren 200 homes, que entrà tot seguit en campanya i participà, entre altres accions, en la conquesta de Falset del 1809. Tot i haver estat escollit el 1811 per a reunir-s'hi la junta de diputats municipals, el poble fou ocupat pels francesos al mes de juny, i al llarg de l'any hi efectuaren altres entrades. El mateix 1811 el seu sometent participà a la batalla del Coll de la Teixeta, on els francesos foren derrotats, i el poble acollí part dels sobrevivents de la batalla del Pont de Goi, en la qual el resultat fou favorable a les tropes napoleòniques. Al febrer del 1812 hi entraren de nou els francesos, que en foren foragitats per l'exèrcit i el sometent. El fet provocà l'afusellament de diverses persones acusades d'afrancesades. El 1812 el poble fou saquejat i els dos exèrcits en pugna hi exigiren aliments.

Les guerres civils del segle XIX hi incidiren de ple. El 1821 s'hi alçà l'absolutista Vinyes contra el govern liberal; al juliol del 1822 encara hi havia instal·lada una junta absolutista amb autoritat damunt tot el Priorat. A la guerra dels Malcontents, la revolta fou iniciada pel veí del poble Joan Rebull; al setembre del 1827 el coronel J. Laguàrdia hi formà un batalló que, al crit de "Religió, rei absolut, Inquisició i guerra als sectaris", féu incursions per tot el Priorat. Durant la primera guerra Carlina hi actuà Tristany, i el 1836 hi funcionà un batalló de nacionals. El predomini de la ideologia reaccionària explica l'èxit assolit el 1847 per les prèdiques del pare Claret, malgrat fer-ho al mes de gener, enmig de grans nevades. L'octubre del 1869 es van retre, a Cornudella, sense combat, els milicians de Reus i de Valls que havien proclamat la república federal, al general Baldrich. A la darrera carlinada, Cornudella formà un cos de voluntaris liberals. El 1875 l'església fou convertida en fortí.

El 1890 s'acordà de construir la casa de la vila i les obres s'iniciaren el 1896. El poble té dues societats agrícoles, la Cooperativa, creada el 1904, i el Celler Cooperatiu del 1918, amb seu en un edifici modernista de Cèsar Martinell del 1919. El 1919 sorgí la societat cultural L'Íntim, i el 1932 La Renaixença, cadascuna de les quals construí el seu propi edifici. El 6 de gener de 1976 es constituí la colla castellera Brivalls de Cornudella, única al Priorat i sense cap precedent ni gens de tradició, encara activa. Abans de la guerra hi havia al terme masos amb trenta o quaranta jornalers. El 1936 es feren dues col·lectivitzacions, una de la UGT i l'altra de la CNT. L'increment dels jornals dels anys cinquanta féu desaparèixer els jornalers, substituïts per mitgers, que anaren a una explotació intensiva de la terra que la deixà eixorca. A partir d'aleshores els propietaris iniciaren la venda i la fragmentació de les propietats.

A Siurana possiblement ja els romans bastiren un castell que degué ser refet pels sarraïns al començament del segle VIII. El valí àrab de Siurana tenia sota el seu comandament, entre altres, els de Garcia i d'Ascó, i tots junts crearen al segle X una mena d'emprius. Lloc de defensa natural, fou el darrer reducte de defensa del valí Almira Almemoniz, que es reté el 1153 en rebre dels conqueridors garanties per a la vida i els béns que es poguessin endur amb ells els defensors. La majoria dels àrabs de Siurana abandonaren el lloc i s'establiren a la Ribera d'Ebre i al País Valencià. La tradició creu que el lloc no es reté per la campanya militar, sinó a causa de la traïció d'un jueu. Abans d'ocupar el castell, el comte Ramon Berenguer IV ja havia donat el castell i la vila amb els seus termes a Berenguer Arnau el 1146, excepte una cinquena part que reservava per al Temple; el 23 d'agost de 1151 autoritzava l'ús de pasturatges i boscos als homes de Tàrrega que repoblaven Vinaixa, i el 1152 es parla ja de la marca de Siurana. Efectuada la conquesta, el 1153, des de diversos fronts, amb l'ajuda entre altres dels Castellvell, els Cervera i els Castellet, el comte anul·là la donació anterior. Ramon Berenguer atorgà el 29 d'abril de 1153, possiblement abans de la conquesta total, una carta de població als habitants presents i futurs, als quals donava la propietat de les cases i terres, sense cap cens ni usatge, i el lliure ús dels boscos i pasturatges d'acord amb els furs i usos de Lleida que els concedia, i alhora els prometia protecció i seguretat. En tractar-se d'un territori en una bona part erm i despoblat, fou convertit en marca i cedit a Bertran de Castellet com a castlà del castell i governador del territori. Al setembre del 1154, Bertran de Castellet i Berenguer de Molnells, prèvia consulta als antics pobladors residents a Tortosa i València, establiren els límits de la marca, que comprenia tot el Priorat i part del Camp, la Conca de Barberà i les Garrigues. Castellet renuncià a Siurana en canvi d'altres senyories al Camp, i el 1163 Siurana ja depenia d'Arbert de Castellvell, que, com el seu fill, féu diverses donacions i infeudacions. El 1173 Alfons I en féu una nova delimitació i en reduí el terme.

Siurana va veure els seus privilegis, entre altres el de batre moneda, que fou utilitzat encara al segle XVII, confirmats per Alfons el Franc el 1286, després per Pere II i encara per Pere III el 1385; malgrat tot, perdut el control de gairebé tot el rerepaís, la vila no prosperà com a lloc de població civil. El 1352 Pere III havia ordenat fer, vora el castell, una important tala de pins per a construir cinquanta galeres amb motiu de la guerra contra Gènova. El castell, d'importància estratègica, fou empenyorat el 1209 per Pere I al comte d'Urgell, i el 1246 fou cedit com a garantia d'un préstec per Jaume I als hospitalers. Durant tota l'època medieval actuà com a segura presó d'estat. El 1281 Pere el Gran hi tenia pres el comte Roger Bernat de Foix; el 1286 hi fou tancat Carles d'Anjou, que el 1288 fou substituït per tres dels seus fills, entre ells el futur sant Lluís de Tolosa i el futur rei titular d'Hongria, Carles Martell.

Durant la guerra civil catalana del segle XV restà en poder del comte de Prades, partidari del rei, que s'hi reuní el 1462 amb l'arquebisbe i les seves forces, contràries també a la Generalitat. A la guerra dels Segadors era en mans dels francesos a la fi de 1650; l'agost del 1651 el governador castellà de Tarragona, amb l'ajuda de la gent del Camp i incitat per ella, anà a conquerir-lo. Després de dos mesos de setge i davant el fracàs de les operacions bèl·liques, es pactà amb la seva guarnició, que fou autoritzada a evacuar cap a una altra plaça el 27 de novembre de 1651. El mateix any Felip IV de Castella ordenà als homes de la comuna d'aterrar el castell. 

Al maig del 1812 hi pujaren un canó per a convertir el poble en plaça forta, però fou ocupada pels francesos per sorpresa el 31 del mateix mes, calaren foc al poble, mataren els veïns que hi trobaren i robaren a l'església. 
 

A mitjan segle hi havia encara vuit molins fariners vora el riu de Siurana. Durant la guerra civil de 1936-39 s'hi instal·là un comandament militar. El Mas del Candi fou residència dels Patacons, un dels maquis més coneguts de la zona. El 1909 hi fou descobert un taller de sílex amb destrals de pedra polida per Massot i Palmés, molt rica en materials, encara que sense rastres de població. Les peces semblen datar de l'època neolítica. Al Mas del Candi s'ha trobat una punta de fletxa de bronze i a la cova del Portalloret fragments de vasos campaniformes i materials del bronze mitjà, a més de destrals de pedra al comellar de les Esplugues. S'han trobat jaciments de sílex de superfície a la pedrera del Carter, als Colls Alts, vora el Mas de l'Argany, i als Segalars, i també esparsos pel terme diversos sepulcres de lloses alt-medievals. Prop del Mas de la Bella s'ha descobert recentment un important sepulcre neolític de fossa amb abundant material (eines i altres objectes). (Tornar al començament de la pàgina)